Sona el despertador, són les set del matí. Ell, el deixa tornar a sonar fins que la mare, finalment, el desperta. Es vesteix ignorant la roba que es posa i esmorza mirant un programa (EL programa) de cada matí.
Agafa l'autobus que el durà cap a l'institut, s'avorreix i treu la seva pantalla preferida: la psp. Amb el volum al màxim i els reflexes encara mig adormits juga a un joc irreal i violent durant tota la mitja hora que té d'autobus.
Quan baixa ja només li queda un quart d'hora per arribar, però per no esperar-se sol treu el mòbil que en teoria només havia de servir per si tenia emergències, envia un missatge de text a aquella noia que va conèixer el cap de setmana, i es queda esperant, mirant la pantalla per si s'ilumina.
Són les nou del matí, sona la sirena d'entrar a l'institut, ell ja porta dos hores aixecat i tres pantalles diferents en ment.

-> Ara s'ha posat de moda parlar de transtorns d'aprenentatge, i jo em pregunto, com un nen/a pot, després d'haver estat dos hores en dif erents pantalles, posar-se a fer una classe d'història i entendre'n quelcom? El cervell està preparat?
A vegades -encara que siguin poques- no és només el sistema educatiu el que falla.

cojed las rosas mientras podais,veloz el tiempo vuela, la misma flor que hoy admirais mañana será muerta...

Ja fa força temps que vaig veure per primera vegada la pel.lícula “el club de los poetas muertos”, la vaig veure devant de la tele i més que entendre-la, vaig veure que era trista perquè la meva mare plorava. Diuen que a cada moment de la vida es veuen les coses de manera diferent, que mai res és igual, perquè les circumstàncies que l'envolten no ho són. Jo puc correborar aquesta premisa amb la película, a mesura que m'he anat fent gran, he vist detalls que havia obviat el primer cop:
Que era una película humana, que parlava de literatura, que ensenyava què era la societat, que contraposava maneres d'ensenyar diferents, que hi havia mètodes poc hortodoxos que podien “funcionar”, i una cua de llargs adjectius i verbs que no acabaria mai de mencionar.
El carpe diem -que tant defensa la pel.lícula- pot ser una gran falàcia, ja que afirma que s'ha de viure el moment sense pensar en el passat ni en el futur, personalment crec que això resulta impossible perquè al cap i a la fi les persones estem fetes d'un cúmul de records i experiències que ens fan tal i com sóm, com els podem obviar i viure, simplement o complexement, el present? Suposo que l'essència és una altra, i més que viu el moment, seria un, fes el que creguis que has de fer, aleshores, tal i com defensa la pel.lícula, jo hi estic d'acord.
Recordo un dels molts cops que l'he vist, a classe de literatura universal, recordo la cara d'avorriment d'alguns dels meus companys, els comentaris pejortius cap a una pel.lícula “antiga” i també en recordo la meva indignació, els temes educatius, humans i literaris poden ser antics i moderns? Perquè està escrit a alguna mena de bíblia adolescent que hem de detestar tot allò que sigui cultural, com la poesia, els museus o la literatura? Que no ens ha d'agradar la música clàssica, ni l'òpera i ens ha de fascinar la música màquina? De la mateixa manera, perquè ens ha d'agradar més un American pie, que una obra mestra cinematrogràfica de fa més de 50 anys?
Hi ha pel.lícules que s'han de veure un cop a la vida, com una espècie de purificació, que en acabar de mirar-la renegis de la societat i la vulguis millorar, que quan acabi et faci millor persona i deixi en tu un munt de preguntes que et tocarà respondre, per mi, el club de los poetas muertos és una d'aquestes.
Jugar amb allò prohibit ens fa pujar l'adrenalina, creure en els somnis i les ilusions ens fa millor persones i més fortes, creure en l'amor ens fa valorar millor el que tenim i saber què és la mort ens fa tocar de peus a terra, són molts temes més els que tracta la película del carpe diem, com ara que educar no és una sèrie d'informació emmagatzemada al cervell, que apendre la literatura no és llegir molt, sinò entrendre com els poetes, que el companyerisme és el que moltes vegades ens fa tirar endevant i que moltes vegades la renúncia d'un somni és la renúncia d'un mateix.
Deixo el link on la podeu visualitzar:
http://www.cinetube.es/
La primara frase de la pel.lícula, quan el director fa la benvinguda dels nois a l'escola:
“damas i caballeros, muchachos: la luz del saber.
-Hace 100 años en 1859, 41 muchachos se sentaron en esta sala i se les hizo la misma pregunta que se les hace ahora, ¿señores cuales són los quatro pilares?
-(tots criden) - tradición, honor, disciplina i grandeza.
-En su primer año la academia graduo a 5 estudiantes, el año pasado graduamos 51 i mas del 75% fueron a los mejores universidades, una hazaña como esa es el resultado de una ferviente dedicación a los principios que aquí ensenyamos, por eso es por lo que estamos reconocidos por la mejor escuela privada de los estados unidos.

Sumar, restar, mutiplicar,llegir, compartir, guanyar, perdre, i tots aquests adjectius es van enomenant mentre unes cadires a l'estil Maria Montessori van canviant de posició. Finalment es conclou l'anunci amb una pregunta retòrica que diu: no és hora de començar a valorar la feina dels mestres?
I jo aquí vull preguntar també: no és hora de començar a promocionar la feina dels pedagogs? Com potser que encara hi hagi gent que els confongui per podolegs? I finalment, estic d'acord que la feina dels mestres és important, però els valors com apendre a perdre i a compartir no s'ensenyen només a les aules, i no en tenen l'exclusivitat els infants.

De la mateixa manera passa amb l'educació, és d'exclusivitat pels infants? i l'escola d'adults? i l'educació no formal? on són dins d'aquest som-hi?
Ja que la generalitat ha posat en pràctica el programa “som-hi”, som-hi pels llocs de feina de pedagogs sense confondre'ls amb el que haurien de ser mestres o educadors, som-hi per a promocionar la pedagogia a la societat?

Alba

Orientar

El CEM és el consell escolar municipal de Girona, fa dues setmanes va organizar una jornada sobre orientación escolar, sí, allò que molts de nosaltres trobem a faltar sobre el pla bolonya.
Josep Maria Terricabres va ser l’encarregat de fer-ne una introducció, que si no fos per aquesta, la resta de la jornada no caldria ni mencionar-la. Va fer una metàfora que encara avui trobo enscisadora i molt eloqüent. Deia: “orientar, és anar cap a l’orient, que és d’on surt el sol. La nostra feina com a professionals de l’educació, és ensenyar aquest sol, no portar-hi, sinò només ensenyar on és, cadascú serà lliure de triar si hi vol anar, o no.”
La seva aportació va ser molt interessant, ja que parlava sobre coses de l’educació que jo no m’havia plantejat mai, començant per ensenyar la bellesa poètica d’uns llençols acabats de rentar, continuant per apendre a valorar el que nosaltres com a poble, ciutat o nació tenim, sense la necessitat de sempre caure en el terrible engany de pensar que el que vé de fora sempre és millor, i finalment acabant diguent que allò que a vegades és necessari no es potencia prou.
Per sort per la societat, no sempre hi ha aquesta manca d’orientació, perquè d’una manera o d’una altra algú, molt amablement, te n’acaba informant. (Vegem l’última classe de teoria).

Alba