jueves, 26 de marzo de 2009

cojed las rosas mientras podais,veloz el tiempo vuela, la misma flor que hoy admirais mañana será muerta...




Ja fa força temps que vaig veure per primera vegada la pel.lícula “el club de los poetas muertos”, la vaig veure devant de la tele i més que entendre-la, vaig veure que era trista perquè la meva mare plorava. Diuen que a cada moment de la vida es veuen les coses de manera diferent, que mai res és igual, perquè les circumstàncies que l'envolten no ho són. Jo puc correborar aquesta premisa amb la película, a mesura que m'he anat fent gran, he vist detalls que havia obviat el primer cop:
Que era una película humana, que parlava de literatura, que ensenyava què era la societat, que contraposava maneres d'ensenyar diferents, que hi havia mètodes poc hortodoxos que podien “funcionar”, i una cua de llargs adjectius i verbs que no acabaria mai de mencionar.
El carpe diem -que tant defensa la pel.lícula- pot ser una gran falàcia, ja que afirma que s'ha de viure el moment sense pensar en el passat ni en el futur, personalment crec que això resulta impossible perquè al cap i a la fi les persones estem fetes d'un cúmul de records i experiències que ens fan tal i com sóm, com els podem obviar i viure, simplement o complexement, el present? Suposo que l'essència és una altra, i més que viu el moment, seria un, fes el que creguis que has de fer, aleshores, tal i com defensa la pel.lícula, jo hi estic d'acord.
Recordo un dels molts cops que l'he vist, a classe de literatura universal, recordo la cara d'avorriment d'alguns dels meus companys, els comentaris pejortius cap a una pel.lícula “antiga” i també en recordo la meva indignació, els temes educatius, humans i literaris poden ser antics i moderns? Perquè està escrit a alguna mena de bíblia adolescent que hem de detestar tot allò que sigui cultural, com la poesia, els museus o la literatura? Que no ens ha d'agradar la música clàssica, ni l'òpera i ens ha de fascinar la música màquina? De la mateixa manera, perquè ens ha d'agradar més un American pie, que una obra mestra cinematrogràfica de fa més de 50 anys?
Hi ha pel.lícules que s'han de veure un cop a la vida, com una espècie de purificació, que en acabar de mirar-la renegis de la societat i la vulguis millorar, que quan acabi et faci millor persona i deixi en tu un munt de preguntes que et tocarà respondre, per mi, el club de los poetas muertos és una d'aquestes.
Jugar amb allò prohibit ens fa pujar l'adrenalina, creure en els somnis i les ilusions ens fa millor persones i més fortes, creure en l'amor ens fa valorar millor el que tenim i saber què és la mort ens fa tocar de peus a terra, són molts temes més els que tracta la película del carpe diem, com ara que educar no és una sèrie d'informació emmagatzemada al cervell, que apendre la literatura no és llegir molt, sinò entrendre com els poetes, que el companyerisme és el que moltes vegades ens fa tirar endevant i que moltes vegades la renúncia d'un somni és la renúncia d'un mateix.
Deixo el link on la podeu visualitzar:
http://www.cinetube.es/
La primara frase de la pel.lícula, quan el director fa la benvinguda dels nois a l'escola:
“damas i caballeros, muchachos: la luz del saber.
-Hace 100 años en 1859, 41 muchachos se sentaron en esta sala i se les hizo la misma pregunta que se les hace ahora, ¿señores cuales són los quatro pilares?
-(tots criden) - tradición, honor, disciplina i grandeza.
-En su primer año la academia graduo a 5 estudiantes, el año pasado graduamos 51 i mas del 75% fueron a los mejores universidades, una hazaña como esa es el resultado de una ferviente dedicación a los principios que aquí ensenyamos, por eso es por lo que estamos reconocidos por la mejor escuela privada de los estados unidos.

No hay comentarios:

Publicar un comentario