noves tecnologies

Actualment vivim a l'era de la informació, podem trobar infomació -certa o falça- a internet, a la televisió, als llibres...
Moltes vegades en tenim tanta que ens veiem saturats i no sabem triar-la bé i per tant utilitzar-la com cal.
Al nostre avast tenim un munt de recursos tecnològics que no sabem getionar.
Abans i tampoc parlo de l'època "iabadabadú" es comunicava tot per carta amb circulars o sinò es deia de paraula.
Ara les coses han canviat, en la societat en què vivim la comunicació ha fet un gir de 360º.
Facebook, fotolog, twenty, mail... són eines que es fan servir per comunicar-nos i ja no importen les mirades, els somriures i les carícies, perquè dins de la xarxa és difícil d'expressar-ho. La comunicació és tan bona? és millor? Suposo que depen de la persona del moment i la circumstància, però a mi em resulta difícil imaginar-me una relació a travès d 'internet, de fet, em resulta impossible.
En la pedagogia les relacions són molt importants, crec que el tracte amb els umans és indispensable per fer bé la nostra feina. Malgrat estar bastant en contra de les noves tecnologies sé que les he d'apendre a fer servir i que poden ser molt profitoses.
Sóc molt reticient en aquest aspecta i sé que a qualsevol feina que busqui el domini d els noves tecnologies serà un requisit sine qua non, però jo sóc una gran defensora de les relacions humanes de tu a tu sense cables pel mig.
A poc a poc me les aniré fent meves i aprofitaré tots els seus recursos, però de moment encara ens mirem amb recel.

Des de la Generalitat de Catalunya s’ha crat un –ja esmentat- programa “som-hi” que potencia les ciutats –en especial Barcelona- els valors, la societat, les institucions, o això sembla que sigui, ja que a cada campanya hi ha valors ciutadans afegits subtilment. (Ex: pel civisme som-hi: aprenem a reciclar).

Últimament he notat un fet curiós entre la població, sembla que tots plegats tendim a relacionar-nos més, fent servir poc la comunicació tradicional – ja siguin paraules, mirades o carícies- és curiós que sapiguem més de la vida dels altres pel que deixen a la xarxa, que trucant-los i interessant-nos per ells. Sembla mentida que poguem tenir 500 amics agregats al facebook i pel carrer quant ens els trobem no sapiguem dir-los res més que un “en trobem per internet”.

Resulta un xic trist que “ aprenem a compartir, aprenem a perdre... som-hi!” – vegem un article anterior- i a l’hora de la veritat quant realment hem d’aplicar allò que se suposa que ens ensenyen a l’escola i a la família, no en siguem capaços.

La societat és allò que formem les persones – segons el meu entendre- les institucions formen part d’aquesta societat i aquestes reivindiquen comunicació, ciutadania, valors, moralitat, i per mostrar coherència creen programes com el som-hi.

Jo em pregunto, aquesta increíble comunicació de masses, que ens permet saber-ho tot de l’altre persona amb un sol “click” a l’ordinador, no s’ha instaurat a la generalitat?

La meva pregunta no és envà, encara que ho pugui semblar.

Hi hauria d’haver un facebook inter-institucions perquè els plans urbanístics es poguéssin comunicar amb el nou programa som-hi. M’explicaré: A la rambla de Barcelona, al parc del clot i fins i tot al de Ciutadella han tret els antics i romàntics bancs per modernitzar-los, però, Ai! Els han posat d’una sola plaça. Està claríssim que tenen una funcionalitat increíble pel senyor que entre café i café surt de l’oficina amb el seu portàtil a descansar cinc minuts. Però i l’avi que es trobava amb aquell amic de l’altre punta de la ciutat? Un dels dos haurà de seure a terra. I la parelleta que començava a filtrejar? Hauràn de desistir s’asseures-hi per no semblar massa llençats al fer-ho un sobre l’altre.

Però cap problema, perquè el senyor oficinistaempresari de l’apple, podrà fer feina mentre sent cantar els ocells, això si no porta un Ipod, esclar.

Potser si hi hagués un facebook dins de la generalitat sabrien que l’apendre a compartir de l’anunci no es referia només a les piruletes a l’hora del pati, sinò també als espais públics i aleshores haurien tornat a posar bancs de dues o més plaçes, tant romàntics com sempre devant del llac de Ciutadella. O ben mirat, potser si hi hagués hagut facebook, el pla d’urbanismes hauria sabut que la seva dona, l’economia, li feia el salt amb el som-hi només pel simple fet que sortia per televisió.

És difícil aconseguir coherència entre allò que es vol ser i allò que s’és.

baarça, baarça, baaaaaa-r-ça!

Tothom vibrava, d'emoció, de por, d'esperança. Contrarieu-me si voleu, però l'ambient dels bars un dia que el barça juga, per a mi és pedagògic. Grans, mitjans i petits reunits al voltant d'una televisió, esperant un objectiu, un simple (o complex) objectiu: que la pilota que ha passat per diferents peus entri a la portaria de l'equip contrari.
No ens ensenya uns valors també el futbol? apendre a perdre, apendre a gaudir, apendre a tenir paciència...

ara fins i tot hi ha un equip que ens ensenya un valor poc reconegut, però que per a mi és essencial: apendre a guanyar.

http://www.youtube.com/watch?v=a7CekYS74lA

L'inspector

Aquesta setmana he aprofitat per culturitzar-me un xic i he pasta pel teatre nacional a veure una comèdia (dramàtica) enomenada L’inspector.
Està escrita per Nikolai Gógol i dirigida, per (l’increíble) Sergi Belbel. És un retrat satírica d’una societat corrupta.
En un moment de l’obra (molt abans que caigués l’escenari i ens deixes a tots amb la boca oberta) mentre s’estàn acusant uns alts altres, al jutje per aceptar suborns, al policía per quedar-se les guanyançes de les detencions, a l’alcalde per robar impunament… Li va tocar el torn a la directora d’una escola. La frase era la següent (quasi literalment)
Alcalde: i vosté què senyora Directora? Que m’han dit que hi ha setmanes que no s’imparteixen càstigs corporals a l’escola?
Senyora Directora: home, és que els càstigs corporals són eficient si hi ha el factor sorpresa, no hem de caure en la rutina. Perquè tothom es pensa que, encara que no hi entegui de pedagogía, pot posar el nas a l’escola i donar-ne l’opinió?

Més endavant deixa anar també una frase molt “divertida”

Alcalde: Vindrà un inspector i ens demanarà on hem invertit els diners que arriben de la capital
Senyora Directora: com que arriben diners? I jo perquè no n’he vist ni cinc?
Alcalde: Perquè els diners han d’anar allà on se saben gastar, i a l’escola no en sabeu d’això! Els malgastarieu!

Deixo aquests dos moments de l’obra aquí penjats perquè ajuden a reflexionar sobre alguns aspectes de l'educació.

Alba

Sona el despertador, són les set del matí. Ell, el deixa tornar a sonar fins que la mare, finalment, el desperta. Es vesteix ignorant la roba que es posa i esmorza mirant un programa (EL programa) de cada matí.
Agafa l'autobus que el durà cap a l'institut, s'avorreix i treu la seva pantalla preferida: la psp. Amb el volum al màxim i els reflexes encara mig adormits juga a un joc irreal i violent durant tota la mitja hora que té d'autobus.
Quan baixa ja només li queda un quart d'hora per arribar, però per no esperar-se sol treu el mòbil que en teoria només havia de servir per si tenia emergències, envia un missatge de text a aquella noia que va conèixer el cap de setmana, i es queda esperant, mirant la pantalla per si s'ilumina.
Són les nou del matí, sona la sirena d'entrar a l'institut, ell ja porta dos hores aixecat i tres pantalles diferents en ment.

-> Ara s'ha posat de moda parlar de transtorns d'aprenentatge, i jo em pregunto, com un nen/a pot, després d'haver estat dos hores en dif erents pantalles, posar-se a fer una classe d'història i entendre'n quelcom? El cervell està preparat?
A vegades -encara que siguin poques- no és només el sistema educatiu el que falla.

cojed las rosas mientras podais,veloz el tiempo vuela, la misma flor que hoy admirais mañana será muerta...

Ja fa força temps que vaig veure per primera vegada la pel.lícula “el club de los poetas muertos”, la vaig veure devant de la tele i més que entendre-la, vaig veure que era trista perquè la meva mare plorava. Diuen que a cada moment de la vida es veuen les coses de manera diferent, que mai res és igual, perquè les circumstàncies que l'envolten no ho són. Jo puc correborar aquesta premisa amb la película, a mesura que m'he anat fent gran, he vist detalls que havia obviat el primer cop:
Que era una película humana, que parlava de literatura, que ensenyava què era la societat, que contraposava maneres d'ensenyar diferents, que hi havia mètodes poc hortodoxos que podien “funcionar”, i una cua de llargs adjectius i verbs que no acabaria mai de mencionar.
El carpe diem -que tant defensa la pel.lícula- pot ser una gran falàcia, ja que afirma que s'ha de viure el moment sense pensar en el passat ni en el futur, personalment crec que això resulta impossible perquè al cap i a la fi les persones estem fetes d'un cúmul de records i experiències que ens fan tal i com sóm, com els podem obviar i viure, simplement o complexement, el present? Suposo que l'essència és una altra, i més que viu el moment, seria un, fes el que creguis que has de fer, aleshores, tal i com defensa la pel.lícula, jo hi estic d'acord.
Recordo un dels molts cops que l'he vist, a classe de literatura universal, recordo la cara d'avorriment d'alguns dels meus companys, els comentaris pejortius cap a una pel.lícula “antiga” i també en recordo la meva indignació, els temes educatius, humans i literaris poden ser antics i moderns? Perquè està escrit a alguna mena de bíblia adolescent que hem de detestar tot allò que sigui cultural, com la poesia, els museus o la literatura? Que no ens ha d'agradar la música clàssica, ni l'òpera i ens ha de fascinar la música màquina? De la mateixa manera, perquè ens ha d'agradar més un American pie, que una obra mestra cinematrogràfica de fa més de 50 anys?
Hi ha pel.lícules que s'han de veure un cop a la vida, com una espècie de purificació, que en acabar de mirar-la renegis de la societat i la vulguis millorar, que quan acabi et faci millor persona i deixi en tu un munt de preguntes que et tocarà respondre, per mi, el club de los poetas muertos és una d'aquestes.
Jugar amb allò prohibit ens fa pujar l'adrenalina, creure en els somnis i les ilusions ens fa millor persones i més fortes, creure en l'amor ens fa valorar millor el que tenim i saber què és la mort ens fa tocar de peus a terra, són molts temes més els que tracta la película del carpe diem, com ara que educar no és una sèrie d'informació emmagatzemada al cervell, que apendre la literatura no és llegir molt, sinò entrendre com els poetes, que el companyerisme és el que moltes vegades ens fa tirar endevant i que moltes vegades la renúncia d'un somni és la renúncia d'un mateix.
Deixo el link on la podeu visualitzar:
http://www.cinetube.es/
La primara frase de la pel.lícula, quan el director fa la benvinguda dels nois a l'escola:
“damas i caballeros, muchachos: la luz del saber.
-Hace 100 años en 1859, 41 muchachos se sentaron en esta sala i se les hizo la misma pregunta que se les hace ahora, ¿señores cuales són los quatro pilares?
-(tots criden) - tradición, honor, disciplina i grandeza.
-En su primer año la academia graduo a 5 estudiantes, el año pasado graduamos 51 i mas del 75% fueron a los mejores universidades, una hazaña como esa es el resultado de una ferviente dedicación a los principios que aquí ensenyamos, por eso es por lo que estamos reconocidos por la mejor escuela privada de los estados unidos.

Sumar, restar, mutiplicar,llegir, compartir, guanyar, perdre, i tots aquests adjectius es van enomenant mentre unes cadires a l'estil Maria Montessori van canviant de posició. Finalment es conclou l'anunci amb una pregunta retòrica que diu: no és hora de començar a valorar la feina dels mestres?
I jo aquí vull preguntar també: no és hora de començar a promocionar la feina dels pedagogs? Com potser que encara hi hagi gent que els confongui per podolegs? I finalment, estic d'acord que la feina dels mestres és important, però els valors com apendre a perdre i a compartir no s'ensenyen només a les aules, i no en tenen l'exclusivitat els infants.

De la mateixa manera passa amb l'educació, és d'exclusivitat pels infants? i l'escola d'adults? i l'educació no formal? on són dins d'aquest som-hi?
Ja que la generalitat ha posat en pràctica el programa “som-hi”, som-hi pels llocs de feina de pedagogs sense confondre'ls amb el que haurien de ser mestres o educadors, som-hi per a promocionar la pedagogia a la societat?

Alba